2019 “VERITAT i RAÓ”

2019 – “VERITAT i RAÓ”  (per verre la foto en gran pulsa AQUI)

Esmalt al foc sobre ferro, ferro negre i ferro polit. 

Cub vermell: 55x55x55 mm.

Estructura cúbica: 102x102x102 mm.

Base: 150x150x10 mm.

 

A partir de l’estiu de 2018 vaig pensar que calia anar una mica més lluny del que havia fet fins al moment. El descobriment dels escultors Enrique Asensi, Jaume Plensa, Jorge Oteiza i Eduardo Chillida, i el fet d’aprofundir en cada un d’ells, no només en les seves obres sinó també en el seu pensament i en la seva manera d’entendre la creació artística, va fer que em plantegés moltes coses.

Fruit de tot això va sorgir un tema: “Veritat i Raó”.

Deixant de banda que poden existir moltes veritats i que cada persona té la seva, el meu plantejament és més aviat una dicotomia: pensar en què es diferencien els dos termes i com fem servir cadascun d’ells en les nostres relacions interpersonals.

Vaig anar omplint folis i folis de reflexions, d’esborranys i de projectes. El tema anà prenent consistència i curiosament (…o no) les obres que anaven prenent forma dins el meu cap eren majoritàriament, per no dir totes, escultures: tenien tres dimensions.

En Roger Castells i els seus “ferros” hi tenen també molta culpa, perquè em van permetre materialitzar aquests pensaments. Les peces de ferro negre que havia “adoptat” del seu taller, les que ell em va fabricar i d’altres, van anar configurant l’univers on vaig exterioritzar el que ja s’havia convertit en un neguit, en un BATEC.

En general les obres poden ser finestres o miralls. Una finestra ens mostra com l’artista veu d’una determinada manera el que tots podem mirar: un retrat, un paisatge, una natura inmòvil (no m’agrada el terme “natura morta”), reconeixem el que tenim davant i coincidim en la seva descripció.

Un mirall és diferent. Enrique Asensi ho explica molt bé i la seva obra és impressionant. Us recomano que el busqueu per internet i llegiu les seves reflexions. En una obra mirall cada artista hi representa una part d’ell mateix, un sentiment, una reflexió, un estat d’ànim. Hi ha un moment en que l’obra es mostra per sí mateixa com el mirall dels nostres pensaments. En contemplar l’obra, el procés es produeix de forma inversa. Alguna cosa fa que l’espectador interioritzi el concepte i com un mirall, desperti dintre seu alguna sensació, remogui algun sentiment, fa que passi alguna cosa.

Crec que tant la peça que us mostro com tota la sèrie, són miralls. Ha estat una verdadera catarsi i un exercici a vegades esgotador, però del qual estic molt satisfet perquè crec que m’ha fet créixer com a persona i com artista.

Entendreu ara que no podia passar a explicar-vos l’obra sense aquesta “petita” introducció.

Veritat i Raó” té dos elements importants. Per una banda l’element central: un cub amb l’ànima de fusta (important, encara que no es pugui veure) i parets de ferro negre esmaltades al foc d’un vermell intens, de sang. Representa la Raó. Imagineu que parlem d’un tema amb una altra persona, aquest tema està representat pel cub. Situem mentalment el cub a l’alçada dels ulls i entre les dues persones que parlen. Davant nostre tindrem una de les cares del cub que veiem amb claredat. L’altra persona té davant, la cara oposada del mateix cub i, com nosaltres, la veu perfectament. Adoneu-vos però, que l’un no veu la cara del cub que l’altre té al davant. Mitjançant el raonament, explicarem al nostre interlocutor com és la nostra cara del cub, o sigui, el nostre punt de vista del tema que tractem. Podrem estar d’acord o no.

Per altra banda l’element perifèric: un altre cub més gran que envolta el primer. El cub el configuren arestes de ferro polit. Representa la veritat. Una veritat que els dos interlocutors veuen i que per tant ha de ser fàcil coincidir en la seva descripció.

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer deia que a la veritat s’hi arriba per la lògica i a la raó per la dialèctica.

Ara doncs, us deixo reflexionar a vosaltres.

2018: “VENUS”

2018 “VENUS”.

Aquesta és una de les primeres peces sorgides del meu estudi, en la que podríem dir, segona etapa artística a partir de gener 2018. De fet és la primera en plenitud.

Un nu femení.

Aquest és un gènere que moltes vegades s’ha tractat amb una intenció “voyer”, on es justifiquen i es confonen altres intencions. Jo he volgut abordar el tema des d’una vessant de sensualitat, un homenatge a la bellesa i a la feminitat on les formes explícites no distreuen l’atmosfera general. Formes, transparències, textures i subtilitat. Geografia de les emocions.

He tractat la placa de coure deixant que les oxidacions del metall fossin evidents. Els diferents tons d`òxid són precisament els que defineixen els contorns de la figura. El solc central defineix la part interna de la silueta d’aquest cos femení d’inspiració clàssica.

Simplicitat per evocar més que mostrar, per sentir més que definir.

Hi ha dos aspectes més que per a mi són tant importants com el propi esmalt.

El marc on va muntada la peça: el material utilitzat és el “ferro negre”. En Roger Castells va interpretar molt bé les meves instruccions i el va realitzar al seu taller, amb uns acabats perfeccionistes, com tot el que fa. El ferro és un material de color “plata” en el seu estat natural, quan es fon per adoptar formes variades (barra, pletina, etc) expulsa cap a l’exterior les impureses que va acumular en fondre’l, formant una pàtina exterior: la calamina, de color negre intens i mate. El ferro em remet a la fortalesa i a que la verdadera naturalesa està en el nostre interior.

El marc no té part posterior, significant que el nostre entorn influeix sobre nosaltres en la manera en que ens mostrem (en aquest cas, el color de la paret on pengem la peça, participarà en la definició del conjunt).

L’altra aspecte que vull comentar és la presentació la peça: suspesa al marc per un finíssim fil de plata. La placa no està fixada al marc de manera que es pot moure: llibertat per fer variacions d’estat, per gronxar-se.

1987: “METAMORFISME 2”

Esmalt al foc sobre coure i tècnica mixta amb esmalts opacs i transparents i amiant.

1987: Feia dos anys que havia acabat els estudis a la Llotja de Barcelona. Les idees brollaven i del petit taller que tenia muntat a casa, entre el bany i l’estudi en sortien moltes peces fruit d’una constant investigació sobre materials i tècniques en l’aplicació de l’esmalt. Em resistia a seguir les pautes de l’escola clàssica i buscava nous terrenys per transitar. A la Llotja, amb els Mestres Andreu Vilasís i Núria López-Ribalta, havíem assajat coses noves: materials, temps i temperatures de cocció. La clase era sempre un espai lliure on cada alumne podia fer el seu camí de la mà d’aquests dos grans virtuosos en l’art de l’esmalt al foc.

“Metamorfisme” “1”, “2” i “3” va ser una sèrie de tres peces abstractes. En aquell temps, l’amiant era utilitzat amb normalitat i es feia servir com a suport per a la cuita de les plaques de coure. No el manipulàvem i per tant, penso que no era perillós. El procés d’aquestes peces consistia en una primera cuita d’una capa d’esmalt sobra una planxa de coure. A banda, també preparava una cuita d’esmalt, però directament sobre una planxa d’amiant de les mateixes mides que la primera de coure. Feia la cuita a alta temperatura (1200ºC) i l’esmalt, que no s’adheria a l’amiant es fonia i es recargolava o trossejava, segons el temps que es mantenia dins del forn. En refredar-se l’esmalt esdevenia com una mena de “crosta” que s’anava escardant a mida que disminuïa la temperatura. Al no quedar adherit a l’amiant podia manipular (amb molt de compte) aquest resultat.

Una tercera cuita, amb la composició desitjada, ajuntava la “crosta” amb el resultat de la primera placa de coure esmaltat.

Una última cuita, amb els retocs de color que creia oportuns amalgamava tot el conjunt, donant la peça per enllestida.

Aquestes tres peces van viatjar l’any 1988 a França, on van participar en una exposició col·lectiva a l’Espace Camille Fauré de Limoges, ciutat cabdal en el món de l’esmalt al foc i coneguda arreu per les seves biennals de l’esmat al foc. Una de les peces es va vendre en aquella mostra. Les altres dues romanen a la meva col·lecció. La que us mostro a la foto ocupa un lloc principal a casa i la veig cada matí en llevar-me. Em recorda que encara queden molts camins per descobrir i transitar.